Un paisatge cultural és una “obra conjunta de l’home i la natura, que forma una unitat coherent pels seus valors estètics, històrics o culturals” (Llei 9/2003, del patrimoni cultural d’Andorra).

La vall del Madriu-Perafita-Claror es correspon de manera precisa amb aquesta definició. És un espai que ha mantingut intactes les seves estructures d’organització i gestió de l’espai des de l’època medieval. Des d’aleshores, no hi ha hagut cap modificació substancial en el model geopolític i territorial aplicable a l’espai, fet pel qual ha arribat fins als nostres dies com un testimoni viu de la història d’Andorra i de la coexistència dels homes de muntanya amb un entorn natural extraordinari.

L’interès essencial de la vall es fonamenta en la densitat elevada d’elements de valor patrimonial (naturals o culturals) que apareixen concentrats, amb un estat de conservació excel•lent, en una superfície relativament petita.

Patrimoni Natural

Del patrimoni natural, els elements més destacats són la geomorfologia glacial (vall en forma d’U, circs glaciars, sistema lacustre de Gargantillar-els Estanys, estany de la Nou, glaciars rocosos, vall penjada de l’Estany Blau…), els altiplans post-alpins del Calm de Claror, la dinàmica d’allaus, la vegetació associada a l’aigua (molleres, boscos de ribera…) i diverses espècies amenaçades de vertebrats (trencalòs, gall de bosc, perdiu blanca, mussol pirinenc, corriol pit-roig, almesquera, etc.). Els líquens del circ dels Estanyons han servit per obtenir la primera datació de la Petita Edat del Gel als Pirineus orientals, demostrant la rellevància d’aquest període fred en la història europea.

Patrimoni Cultural

Del patrimoni cultural, el conjunt d’elements vinculats a l’activitat agropastoral tradicional són els més ben distribuïts: bordes (Ràmio, Entremesaigües), feixes, cabanes de pastor, pletes, parets de pedra seca, orris, etc., a més d’una xarxa de recs en zones de conreu. De l’activitat siderúrgica sobresurten les restes de la Farga d’Andorra (a 1.900 m d’altitud), així com els meners de la Maiana i de Claror i les nombroses carboneres situades dins del bosc. L’aprofitament hidroelèctric que es va iniciar els anys 1930 va generar una infraestructura pròpia, amb dues preses (l’Illa i Ràmio) i una conducció subterrània que comunica Ràmio amb l’estany d’Engolasters. El camí empedrat del Madriu és el nexe d’unió de totes aquestes activitats, és alhora símbol i testimoni singular de la presència humana dins la vall (activitats pròpies, lloc de pas vers França i Espanya) i constitueix un dels valors més característics i eminents d'aquest paisatge cultural.